Te’n anaves lluny (o La dansa més trista)

TE’N ANAVES LLUNY (O LA DANSA MÉS TRISTA)

TE’N ANAVES LLUNY

Te’n anaves lluny,

més enllà de l’estiu,

més enllà de les esferes,

a les faveles,

més enllà de mi.

Jo et seguia amb la mirada oberta 

per si decidies entrar als meus ulls

per a habitar-hi.

Però volares en direcció contrària als meus braços.

I aleshores vaig interpretar

la dansa més trista.

Escoltava els ocells intermitents

escoltava un solo de piano i contrabaix

i tanmateix seguia sent un solo.

Escoltava el soroll del teu ventre

en les nits de lluna nova.

“Porta’m amb tu”

I tu no volies,

però sense voler ja em portaves.

Em portaves sota el mentó

darrere dels genolls,

al paladar.

M’havies respirat tantes voltes

que ja em portaves.

Els meus cabells, al teu melic;

els meus dits, a les teues parpelles.

Els llums apagats, les veus obscures.

És possible volar cap avall?

Quan comença el vol a ser caiguda?

Penses que viatges a soles

però mai no m’has expirat dels teus pulmons,

encara no m’has expulsat de la teua boca.

Continuo sent colonitzadora del teu cos,

continuo dormint en la platja de la teua esquena.

Em portaves

com a part del teu equipatge.

Però m’ofegava entre tants altres records

i vaig preferir extraviar-me

per a sentir-me única,

tot i que perduda.

Tot perquè t’adonasses que em portaves.

Sí, vaig preferir extraviar-me

perquè necessitava que em trobasses

a faltar.

LA DANSA MÉS TRISTA

Jo sóc la dansa més trista,

jo sóc la dona dels ulls foradats,

del reciclatge de llàgrimes inquietes,

com ho són els braços que ballen per a oblidar el buit.

El meu cos és un univers de notes;

la meua ànima una galàxia de silencis.

A crits volia parlar-te,

però la música m’impedia escoltar-te

i vaig emetre moviments d’auxili

per a demanar-te carícies desganades,

buscant un contacte afligit

que malgrat tot, és contacte.

Però jo era una dansa transparent.

Amb els ulls t’implore clemència

per a la dansa més trista.

Què menys que un final

ple d’aplaudiments.

 

Poema guayandor del 4º Certamen de Poesía Pedro Hernández Salinas, 

de l’Agrupació Rubinenca Cultural i Artística (ARCA, Barcelona)